12/11/14

Les entrevistes-IP22






Les entrevistes

La figura clau de l’al·legoria primerenca és el cadàver. La figura clau de l’al·legoria tardana és, en canvi, la “rememoració”. I la “rememoració” és l’esquema de la transformació de la mercaderia en objecte de col·leccionista.
Walter Benjamin

R- En un principi, la idea va ser fer un projecte en homenatge a un col·leccionista molt conegut dins de la ciutat però sobretot, en la comarca: Mossèn Antoni, que havia fet una col·lecció de ceràmica, de llibres i d’escultures sacres. Però aquestes col·leccions es van disseminar després de la seua mort. Hem de retrotraure’ns a un altre context: durant la repressió franquista, hi ha un capellà que es dedica a col·leccionar coses dient a la gent major que no tiren açò o allò. Era el temps del tot val, ve el progrés. Aquesta persona va arreplegant les coses que considera valuoses des d’una posició social rellevant. La gent jove d’aquell moment ho pren com a model. Molts comencen a fer el mateix, fins i tot alguns reconeixen que gràcies a ell han començat a col·leccionar. Ell és el punt d’arrencada.

Crec que la seua figura va ser fonamental perquè haguera tants col·leccionistes avui en dia a Alberic. Caldria treballar sobre la seua figura especialment, però quan t’acostes a algú o alguna cosa, de sobte descobreixes que hi ha moltes altres més. Així que en compte de focalitzar-ho cap a la figura principal, vaig intentar fer-ho d'una forma més coral i contemporània. O siga, parlar de com ens relacionem amb els objectes, més que sobre quines col·leccions tenen, que és més la funció d’un museu.

En les entrevistes un d’ells parla sobre açò; diu que està fart de parlar amb els polítics perquè no hi ha manera que es posen junts per a aconseguir preservar aquell patrimoni dispers, aquella memòria col·lectiva. I penses, doncs quina llàstima! S’hauria de fer un museu? O almenys, fer un arxiu. Però un artista, no. No és la seua feina.


Al final el muntatge és lineal, l’un darrere de l’altre, a pantalla completa, però volia poder veure’ls tots al mateix temps; això és alguna cosa a la qual no n’estem acostumats. Al principi vaig tenir la idea de posar unes pantalles, creant una espècie de mosaic a què de vegades ja estem exposats. Però finalment la idea va ser posar una pantalla amb una imatge central que parla, encara que la resta de participants es continuen presentant en al part inferior. Cada entrevista dura uns 3 o 4 minuts. En total són quaranta i tants minuts que se distribuïxen en les respostes a tres preguntes sobre la qüestió: com es van iniciar en açò? Quines col·leccions tenen? I, en quin moment sentiren que allò que havia sorgit d’una necessitat individual i quasi secreta ha d’expressar-se des d’un compartir amb els altres?

Una imatge documental tradueix el llenguatge de les coses al llenguatge dels humans. D’una banda, està fermament ancorada al regne de la realitat material. D’altra, també participa del llenguatge dels humans, especialment del llenguatge del judici, el qual objetualitza la cosa en qüestió, fixa el seu significat i construeix categories estables de coneixement per a la seua comprensió.
Hito Steyerl

El llenguatge de les coses de Fita Steyerl —traduït per Marcelo Expósito—, desmunta tot aquest entramat: qui eren els especialistes que feien la traducció entre objectes. Això era el que ha sostingut un relat del món de l’art, però això ha caigut.

El missatge de Benjamin és que calia traduir com es relacionaven els objectes i això ha sigut en certa manera el relat que ha mantingut el discurs de l’art contemporani fins al moment: el dels especialistes, els crítics que són els que donen validesa i avaluen quins artistes, quines línies de treball, etc. I això, sí que està anunciant que un canvi està pròxim, o ja està ací; i sí, es mantindrà un món de l’art, el de la compravenda d’art, però l’art anirà per un altre costat. Estarem en un altre lloc. El sistema de l’art està en crisi perquè està basat en una actitud privada que viu d’esquenes a una realitat contextual i a una realitat comuna