5/3/17

Dijous a les 17h. IVAM. València

-->
Resultat d'imatges de logo IVAM

 IP23

  
Tot jugar és un ser jugat
                                                           
                                                                      Verdad y método, Gadamer

-->
Són temps de moviments; encara que sovint cal preguntar-nos si tot canvia perquè tot quede igual. Però, allunyent-nos del pessimisme i assenyalem allò que pose en dubte el domini universal d'allò que constantment ens indica que  “tot va a seguir igual”.


Som fills d'una il·lustració que constantment necessita revisar els coneixements d'aquells que mantenen els seus fonaments i legitimació (i açò sí que no canvia… sembla…). Per això, citar a Gadamer ací té el sentit de contraposició enfront d'aquells que solament tenen com a únic metode d'accés a la veritat la raó i obvien l'art com a experiència transformadora.


PROPOSTA

El 15 de maig de 2011, la plaça de l'Ajuntament de València va ser ocupada per una expressió popular; un malestar generat per una situació de crisi i de qüestionament d'una cultura del poder institucionalitzada; un poder resultant dels “pactes de la transició” i que sembla que ha arribat a la sea fí.

A l'any d'aquest fet (que arribà, fins i tot, a popularitzar el canvi de nom d'aquesta plaça), i després d'una manifestació/celebració, la marxa acabá en la plaça del 15 M /plaça de l'Ajuntament i es trobà amb què s'habia instal·lat una mascletà al mig de la plaça.  En arribar la gent es va amuntegar al voltant d'aquesta amb un sentiment de confusió, por i rebuig, que es va veure desbordat quan la multitud  va trencar el cordó de seguretat i enderrocar els pals que sostenien la mascletà; retirant després (amb el perill conseqüent) el material pirotècnic fins que els professionals es feren càrrec.

Segur que va haver-hi intencionalitat “conceptual”. Per què una mascletà, i no solament les ordenances o la força policial? Pensaven que allò popular no podria ser derrocat i transformat? Quina força (instrumentalitzada) encara pensaven que tenien recorrent a l’ús d'aquest imaginari? Pensaven que la cultura popular no era política? No sabien que la manifestació també es expressió popular i que aquesta no está determinada per un cós estable i formal?

 “Implosió impugnada 23” reobri aquell moment de representació per a jugar a ser jugat. I mostra el projecte de mascletà presentat per la pirotècnica i acceptat per l'alcaldessa Rita Barberá i la resta de la seua coorporació per a la seua instal·lació.

Portant a un espai de representació allò que s’enten com cultura popular (mascletà) que a la fí es trova desbaordat en la seua idealització per un altra expressió popular: la manifestació. En aquest càs aquesta manifestació trenca la representació simbólica d’un espai devegades desactivat com espai públic (les plaçes) per la seua constant espectacularització o exessiva regulació administrativa.


-->
Es reprodueix aquest document (en format de dibuix de 14 mts. x 6 metres en cera grasa compacta) de la documentació rescatada del registre de l'Ajuntament de València com a imatge d'un procés i representació paisagistica d’una mascletà; mai explosionada.



-->
Aquest dibuix gegant es dispossa al sol per a ser oferit de bell nou per a ser ocupat com espai públic; però en aquest càs per 200 xiquets i xiquetes del col·legi Barcia Goyanes de València. Des d’on és explosionarà (esta vegada sí) la mascletà que va ser impugnada per la gent que la va llevar de la plaça aquell día. Aquests alumnes interpretarán una recreació de la mascletà amb botelles de plàstic a l’IVAM a partir d’una adaptació del projecte a partitura musical.
-->



A desenvolupar:
El projecte esta integrat per més elements amb els quals s’esta treballant i que a la fí conformarán una exposició itinerant acompanyada dùn llibre/catàleg on es podrán tindre tots els elements constituients de la proposta.
Está previst per a maig/juny unes jornades a l’IVAM on es parlara del concepte de cultura popular i les seues trasverssalitats contemporànies amb.
El niño de Elche
Antonio Méndez Rubio
Marina Garcés
Estarà concebut com una jornada en la que es revisarà, pensarà i discutirà sobre aquest concepte vinculat a la proposta de IP23 i que conformarà part del continguts de la publicació.
També esta prevista una jornada/taller amb clo·lectius, artistas, etc que utilitzen la cultura popular com a base d’operacions per a resituar els seus treballs. Aquesta jornada estará dintre de la Fundació la Posta (en estos moments estem treballant els continguts).




-->
CREANT ECOS,ANAR ASSENYALANT

D’una idea a la paraula hi ha un viatge incert. De fet, dels pensaments i emocions a les obres hi ha una vida sencera. Tractem d’afinar el tir per a poder comunicar allò que es presenta de manera clara davant de nosaltres però, una vegada i una altra, ens topem amb la fredor de la matèria. El món ens mira insolent, impertorbable. La contradicció és intrínseca al ser humà. En el moment en què tractem de posar en paraules els pensaments que ens colpegen el cap comencem el camí erràtic del llenguatge. Els pensaments són només això, pensaments. L’acció va sempre més enllà. L’acció fa avançar el temps. Cada cosa que succeïx fa girar una cinta d’esdeveniments que suposa canviar la nostra posició en l’espai.

-->
Quan es parla d’art i s’intenta canalitzar els seus fraudulents esquivaments de crisi d’identitat, s’oblida la paradoxa. Una paradoxa no es pot explicar, es fa i es
destruïx a si mateixa. No conviu en la mateixa dimensió sinó en diverses simultàniament.

El treball de Rafael Tormo i Cuenca està motivat per la paradoxa com afirmació. «Jo encara no tinc respostes per a tot el que passa, per tant l’única cosa, les úniques certeses —si pense que ací no hi ha res ferm— estan més del costat de les incerteses, i dels qüestionaments, i en este cas dels camps que generen certes paradoxes. Cal qüestionar totes eixes afirmacions d’esta vida en què vivim. Ens diuen com cal fer les coses, com cal viure-les, en definitiva, que cal obeir. A mi el que m’interessa és veure un cert entorn vital que ens diu això i al mateix temps com som capaços de generar alguna cosa amb això».

Tindre la percepció simultània de diversos espai-temps, com a contextos semblants que alberguen temps paral·lels, és habitar la paradoxa. I, «temps» resulta ser una variable no unidireccional, sinó multidireccional. Això explica que la història es repetisca cíclicament, ja que gira en espiral. L’espiral apunta a cada pas cap a un recorregut únic, sempre exclusiu: una línia.
Eixa línia delimita un espai però també temps de recorregut. I eixe recorregut pot ser efectuat per un o més «agents», i això fa que els temps es multipliquen. L’espectador multidireccional no consumix d’una sola font i aplica un efecte sobre algun punt del recorregut. Eixe efecte en un punt és un succés: la intersecció entre dos recorreguts.

Segons Rancière, «la política consistix en reconfigurar la divisió del sensible, introduir subjectes i objectes nous, fer visible allò que no ho era, escoltar com a sers dotats de la paraula aquells que no eren considerats més que com a animals sorollosos. Este procés de creació de dissensos inclou una estètica de la política que no té res a veure amb les formes de posada en escena del poder, la mobilització de les masses per Walter Benjamin, com estetització de la política»(1).

En la trajectòria de Rafael Tormo i Cuenca hi ha un element objectiu que es manté identificable: la necessitat de conformar un ecosistema social. A més de les 25 Implosions Impugnades, si revisem els seus projectes LaBalsa13, Perifèries, Gloria i Robert el projecte d’investigació sobre cultura popular contemporània Aixo és com tot, identifiquem constants recorreguts entre àmbits del saber com la resistència i el comú; de com posem el cos en l’espai social/públic i de les seues juxtaposicions en la vida quotidiana. «Jo crec que ací, en eixos entorns, és on em moc. A vegades, des d’un àmbit romàntic, faig un passet cap a arrere. Les pràctiques que utilitze normalment són: la provocació —però la provocació des del joc, des de les festes, des del conflicte generat per eixes dinàmiques—, i, a vegades, pel simple fet de deixar-me portar —en alguns casos improvisant, com una deriva que després es constituïx a si mateixa, com un traç—. A mi m’agrada un art que em done. Jo no sóc molt de subtileses, sóc autodidacta i de poble, així que en eixe sentit m’agraden les coses clares. Si haguera tingut una formació acadèmica, la meua culturització més els meus amaneraments hagueren donat pràctiques diferents. Però quasi totes les meues obres tenen un component sec, possiblement per esta condició. Tampoc em considere massa humorístic. Encara que a vegades hi haja propostes molt festives que tinguen un poc d’humor, els meus treballs sempre tenen un component de flagel·lació, de sublevació i de contradir ordes, de rebel·lia. En alguns casos de renegociació d’altres llocs, des del comú com a procés col·laboratiu, però no sols com a una cosa administrada des d’allò polític sinó des d’un projecte estètic i paradoxal.»

En Mapping the Terrain: New Genre Public Art, de Susan Lacy, es descriuen les característiques dels canvis que experimenta el paper de l’artista en este procés de col·lectivització de la pràctica artística. En primer lloc, «el paper multidisciplinari de l’artista, la labor del qual està físicament orientada a fomentar la comunicació i el compromís actiu amb les comunitats o col·lectius amb els quals treballa. En segon lloc, el desafiament al stablishment en funció del caràcter inclusiu de la seua pràctica, de la seua implicació amb un públic actiu, participant i coautor de l’obra, i de la naturalesa temporal o transitòria d’esta. És a dir, del seu rebuig a l’estatus de mercaderia de l’art i el desenrotllament d’estratègies per a previndre la seua colonització per l’omnipresent mercat de l’art. I, en tercer lloc, l’habilitat per a comprometre el públic en una pràctica col·laborativa capaç d’establir xarxes de treball, d’instaurar vincles i complicitats i d’explorar noves formes operatives d’incorporació de comunitats, col·lectius o grups reals com a part integrant del procés artístic. Segons això, l’artista es convertix en una espècie de catalitzador de forces, un organitzador-cooperador de múltiples actors socials, o no.»(2).

-->
Izaskun Etxebarria


(1)  Rancière, Jacques. Sobre políticas estéticas. Ed. UAB – MACBA. Barcelona, 2005.
(2)  (2) Blanco, Paloma. «Prácticas artísticas colaborativas en la España de los años noventa». DDAA. Desacuerdos 2. Arteleku-Diputación Foral de Gipuzkoa, Centro José Guerrero-Diputación de Granada, Museu d’Art Contemporani de Barcelona, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía I UNIA arteypensamiento, 2001.
(3)             Garcés, Marina. Un mundo común. Barcelona. Edicions Bellaterra, 2013.
(4)  http://www.cabanyal.com/nou/qui-som/
(5)   Acció pirotècnica dins de Comunidad y economías de la precariedad. Manual de emergencias.
(6)  Col·lectiu que reclama l’horta com a espai viu i denuncia l’especulació de la zona. En este cas s’oposaven a l’afonament d’una paret que quedava d’una de les últimes alqueries de la zona. 2008.