contextualització IP22


Contextualització



R- L’exposició que pot veure’s ací, en la sala de l’antic Ajuntament d’Alberic, està inspirada per Voro Gutiérrez. Ell és col·leccionista d’art, va tenir una galeria i es va posar en contacte amb l’Ajuntament d’Alberic per a dinamitzar aquest espai. Quan em va contar el projecte que tenia la intenció de fer, encara que ja havia parlat amb alguns artistes, vaig pensar llevar-li’l del cap, perquè ni hi havia assegurances, ni relació contractual amb els artistes, ni res de res. Història que constantment es repeteix sense treva. Aleshores, li vaig proposar utilitzar l’espai, ja que és públic, però amb un projecte que tinguera realment una relació amb el context. Encara que la gent d’Alberic no està familiaritzada amb l’art contemporani, sí que sol funcionar el fet d’acostar-se a les seues realitats —que no veieren açò com una amenaça o una frivolitat— per intentar expandir les seues representacions i així poder pensar en comú.

Tot sorgeix a partir de la figura de Mossèn Antoni, perquè les persones com ell són un referent que genera imaginari (sobretot en períodes de repressió o en estats de crisi com l’actual). La gent tendeix a emular personatges així. Ell va tenir un cert grau de responsabilitat en tot aquest fenomen a Alberic, pel fet d’intentar paralitzar el temps, d’un temps que s’estava anant (desruralització del territori, o emergències de classe mitjana assalariada).

Per mi hi ha un estat de setge permanent que en veritat és la regla i d’ací com a resposta allò polític emergix. En realitat, no hi ha un instant que no comporte la seua política, encara que aquesta ha de ser definida en la seua singularitat específica; açò és, com l’oportunitat d’una solució completament nova davant d’una tasca completament nova. La clau d’aquest projecte és veure com continuar obrint instants per a obrir-ne un del passat. L’ingrés en aquest espai coincideix estrictament amb l’acció política.



I- Avui sabem que el capitalisme, per la seua naturalesa, necessita expandir-se per a sobreviure i que les seues crisis són sistèmiques. El colonialisme, que va portar als europeus a colonitzar tots els racons del planeta a la cerca de mà d’obra i matèries primeres barates, va anar, en particular durant l’últim terç del s.XIX a la recerca també de nous mercats on donar eixida als seus excedents de producció. En aquell temps també sorgeixen les exposicions universals, tant com a motor econòmic i d’estímul al consum —entre les quals, la Biennal de Venècia—, com a temptativa per a mostrar als treballadors europeus com és el món, aquest món que ells estan construint amb el seu esforç.

L’interés pel coneixement i la cultura, així com la major part dels museus sorgeixen en aquesta mateixa època: una forma d’entendre arrelada en el coneixement enciclopèdic, la classificació i l’estudi d’objectes. Aquesta ha sigut la nostra herència. I, per contrapartida, la convicció de ser una civilització superior, més desenvolupada. En aquest sentit recorde un altre projecte especialment interessant en la 55a Biennal. Estava ubicat just als afores d’un dels llocs oficials de la mostra, ja que posava precisament de rellevància un tipus d’art extraoficial, no validat pels agents legitimats del sistema de l’art: The Museum of Everything.

En el sistema econòmic actual la cultura es mesura en termes de producció mercantil. Néstor García Canclini reflexiona sobre la noció de “el popular” i diferència dos disciplines: l’antropologia i els estudis sobre comunicació. En el primer cas, el popular queda vinculat al folklore i d’aquesta manera al territorial i històric, i en un sentit a l’oral, a allò tradicional i allò manual. Però els estudis antropològics fins al moment han aplicat una descontextualització de com acaba de global per recontextualitzar-lo davall un orde intern i crear així una referencialitat pròpia. Els processos d’industrialització, les migracions i la urbanització de grans masses socials han provocat una acció homogeneïtzadora de la indústria cultural. I, el popular travessa el territorial i se situa en un lloc molt més imprecís encara que no menys evident.