Contextualització
R- L’exposició
que pot veure’s ací, en la sala de l’antic Ajuntament d’Alberic, està inspirada
per Voro Gutiérrez. Ell és col·leccionista d’art, va tenir una galeria i es va
posar en contacte amb l’Ajuntament d’Alberic per a dinamitzar aquest espai.
Quan em va contar el projecte que tenia la intenció de fer, encara que ja havia
parlat amb alguns artistes, vaig pensar llevar-li’l del cap, perquè ni hi havia
assegurances, ni relació contractual amb els artistes, ni res de res. Història
que constantment es repeteix sense treva. Aleshores, li vaig proposar utilitzar l’espai, ja que és públic, però amb un
projecte que tinguera realment una relació amb el context. Encara que la
gent d’Alberic no està familiaritzada amb l’art contemporani, sí que sol
funcionar el fet d’acostar-se a les seues realitats —que no veieren açò com una
amenaça o una frivolitat— per intentar expandir les seues representacions i
així poder pensar en comú.
Tot sorgeix a
partir de la figura de Mossèn Antoni,
perquè les persones com ell són un referent
que genera imaginari (sobretot en períodes de repressió o en estats de
crisi com l’actual). La gent tendeix a emular personatges així. Ell va tenir un
cert grau de responsabilitat en tot aquest fenomen a Alberic, pel fet d’intentar
paralitzar el temps, d’un temps que s’estava anant (desruralització del
territori, o emergències de classe mitjana assalariada).
Per mi hi ha un
estat de setge permanent que en veritat és la regla i d’ací com a resposta allò
polític emergix. En realitat, no hi ha un instant que no comporte la seua política, encara que
aquesta ha de ser definida en la seua singularitat específica; açò és, com
l’oportunitat d’una solució completament nova davant d’una tasca completament
nova. La clau d’aquest projecte és veure
com continuar obrint instants per a obrir-ne un del passat. L’ingrés en
aquest espai coincideix estrictament amb l’acció política.
I- Avui sabem que
el capitalisme, per la seua naturalesa, necessita expandir-se per a sobreviure
i que les seues crisis són sistèmiques. El
colonialisme, que va portar als europeus a colonitzar tots els racons del
planeta a la cerca de mà d’obra i matèries primeres barates, va anar, en particular durant l’últim terç
del s.XIX a la recerca també de nous mercats on donar eixida als seus excedents
de producció. En aquell temps també sorgeixen les exposicions universals,
tant com a motor econòmic i d’estímul al consum —entre les quals, la Biennal de
Venècia—, com a temptativa per a mostrar als treballadors europeus com és el
món, aquest món que ells estan construint amb el seu esforç.
L’interés pel coneixement i la cultura, així com la
major part dels museus sorgeixen en aquesta mateixa època: una forma d’entendre arrelada en el coneixement enciclopèdic, la
classificació i l’estudi d’objectes. Aquesta
ha sigut la nostra herència. I, per contrapartida, la convicció de ser una
civilització superior, més desenvolupada. En aquest sentit recorde un altre
projecte especialment interessant en la 55a Biennal. Estava ubicat just als
afores d’un dels llocs oficials de la mostra, ja que posava precisament de
rellevància un tipus d’art extraoficial, no validat pels agents legitimats del
sistema de l’art: The Museum of Everything.
En el sistema econòmic actual la cultura es mesura en termes
de producció mercantil. Néstor García Canclini reflexiona
sobre la noció de “el popular” i diferència dos disciplines: l’antropologia i
els estudis sobre comunicació. En el primer cas, el popular queda vinculat al folklore
i d’aquesta manera al territorial i històric, i en un sentit a l’oral, a
allò tradicional i allò manual. Però els estudis antropològics fins al moment
han aplicat una descontextualització de com acaba de global per
recontextualitzar-lo davall un orde intern i crear així una referencialitat
pròpia. Els processos d’industrialització, les migracions i la urbanització de
grans masses socials han provocat una acció homogeneïtzadora de la indústria
cultural. I, el popular travessa el territorial i se situa en un lloc molt més
imprecís encara que no menys evident.