Els llibres
La
llengua ens indica […] que la memòria no
és un instrument per a conèixer el passat, sinó només el seu mig. La
memòria és el mig d’allò que s’ha viscut, com la terra ve a ser el mig de les
velles ciutats sepultades, i qui vulga acostar-se al que és el seu passat ha de
comportar-se com un home que excava. I, sobretot, no ha de tenir inconvenient a
tornar una vegada i una altra al mateix assumpte, a anar-ho remenant i
escampant com es remena i s’escampa la terra. Els ‘continguts’ no són sinó
aquelles capes que tan sols després d’una investigació acurada entreguen tot
allò pel que ens val la pena excavar: imatges que, separades del seu […]
context, són joies en les sòbries habitacions del coneixement posterior, com a trencats
torsos en la galeria del col·leccionista.
Walter Benjamin
R- Aquest treball del que tracta és, en
definitiva, sobre de quina manera ens relacionem amb el món. Els objectes
fins fa un temps havien sigut una part essencial per a poder llegir el món, però
aquest tipus de relació s’ha trencat. No sols cau un sistema o una
representació —una Institució com la família, l’Església o la monarquia—, és la
nostra relació amb els objectes el que
ha canviat i per tant el nostre entorn i, repetim, les maneres que hem
tingut de relacionar-nos amb ell fins al moment. Per això, el fet d’ometre que cap dels objectes d’aquests
col·leccionistes siga el que es veja, sinó que el que prime siga la relació que ells tenen amb aquests objectes i que
ells siguen considerats els objectes mateixos; que recaiga sobre ells el desig.
Així que, em vaig
dedicar a buscar transversalitats, tangències i posicionaments a l’hora de
col·leccionar. Per això, vaig evitar mostrar cap objecte d’aquest tipus de les
seues col·leccions, perquè totes són col·leccions que daten entre el s.XV i el
s.XX. Jo preferia fer quelcom que no tingués res a veure amb els treballs que
tenen ells ja fets. Encara que ells són
la base fonamental del projecte.
Pel que fa el col·leccionista, i sens
dubte en cada un dels seus objectes, el món està present i ordenat. Però açò en relacions sorprenents, incomprensibles sense
més per al profà. Perquè es troba, en efecte, respecte a l’orde i
esquematització que són habituals en les coses, més o menys com l’orde dominant
en una enciclopèdia confrontat a un orde natural. [...] Així, tant les dades ‘objectives’ com per descomptat
qualsevol altra dada, reuneixen per al verdader col·leccionista, en cada una de
les seues possessions, una completa enciclopèdia màgica, un orde del món
l’esbós del qual és el destí mateix del seu objecte. Amb això, en l’estretor
d’aquest terreny, és possible arribar a comprendre com els majors fisonomistes
(i els col·leccionistes són sense dubte
fisonomistas del món de les coses) es tornen saurís del destí.
Walter Benjamin
Encara que com
Walter Benjamin diu, el col·leccionisme roman sempre “incomplet, ja que el
treball del passat, sobre el passat ho està”. Així que deuríem acceptar que tots aquells intents de “conservar” el
passat simplement ratifiquen que el que s’ha perdut per sempre. Però davant
d’aquest repte m’interessa com aquest
grup de col·leccionistes es revela enfront d’aquesta idea de passat commemorat
finalitzat i continuen rellegint el pas del temps. “El poder muta i
reapareix, distint i el mateix cada vegada” i les seues formes “se subsumeixen,
es fan subterrànies per a tornar a aparèixer i a rebrotar”. El treball de la
memòria és permanent, així com la necessitat de compartir el coneixement. Així,
queden vigents preguntes que Walter Benjamin ja va exposar sobre l’amnèsia pel
pas del temps, la indiferència i l’abús de la memòria per saturació.
Articular històricament el passat no significa conèixer-ho
“tal com verdaderament va ser”. Significa apoderar-se d’un record tal com
aquest resplendeix en un instant de perill. El perill amenaça tant a la
permanència de la tradició com als receptors de la mateixa. Per a ambdós és un
i el mateix: el perill d’entregar-se com a instruments de classe dominant. En
cada època és necessari fer novament l’intent d’arrancar la tradició de mans
del conformisme, que està sempre a punt de sotmetre-la.