els llibres IP22


Els llibres


                           


La llengua ens indica […] que la memòria no és un instrument per a conèixer el passat, sinó només el seu mig. La memòria és el mig d’allò que s’ha viscut, com la terra ve a ser el mig de les velles ciutats sepultades, i qui vulga acostar-se al que és el seu passat ha de comportar-se com un home que excava. I, sobretot, no ha de tenir inconvenient a tornar una vegada i una altra al mateix assumpte, a anar-ho remenant i escampant com es remena i s’escampa la terra. Els ‘continguts’ no són sinó aquelles capes que tan sols després d’una investigació acurada entreguen tot allò pel que ens val la pena excavar: imatges que, separades del seu […] context, són joies en les sòbries habitacions del coneixement posterior, com a trencats torsos en la galeria del col·leccionista.
Walter Benjamin

























R- Aquest treball del que tracta és, en definitiva, sobre de quina manera ens relacionem amb el món. Els objectes fins fa un temps havien sigut una part essencial per a poder llegir el món, però aquest tipus de relació s’ha trencat. No sols cau un sistema o una representació —una Institució com la família, l’Església o la monarquia—, és la nostra relació amb els objectes el que ha canviat i per tant el nostre entorn i, repetim, les maneres que hem tingut de relacionar-nos amb ell fins al moment. Per això, el fet d’ometre que cap dels objectes d’aquests col·leccionistes siga el que es veja, sinó que el que prime siga la relació que ells tenen amb aquests objectes i que ells siguen considerats els objectes mateixos; que recaiga sobre ells el desig.

                    

Així que, em vaig dedicar a buscar transversalitats, tangències i posicionaments a l’hora de col·leccionar. Per això, vaig evitar mostrar cap objecte d’aquest tipus de les seues col·leccions, perquè totes són col·leccions que daten entre el s.XV i el s.XX. Jo preferia fer quelcom que no tingués res a veure amb els treballs que tenen ells ja fets. Encara que ells són la base fonamental del projecte.



Pel que fa el col·leccionista, i sens dubte en cada un dels seus objectes, el món està present i ordenat. Però açò en relacions sorprenents, incomprensibles sense més per al profà. Perquè es troba, en efecte, respecte a l’orde i esquematització que són habituals en les coses, més o menys com l’orde dominant en una enciclopèdia confrontat a un orde natural. [...] Així, tant les dades ‘objectives’ com per descomptat qualsevol altra dada, reuneixen per al verdader col·leccionista, en cada una de les seues possessions, una completa enciclopèdia màgica, un orde del món l’esbós del qual és el destí mateix del seu objecte. Amb això, en l’estretor d’aquest terreny, és possible arribar a comprendre com els majors fisonomistes (i els col·leccionistes són sense dubte fisonomistas del món de les coses) es tornen saurís del destí.
Walter Benjamin

                      



Encara que com Walter Benjamin diu, el col·leccionisme roman sempre “incomplet, ja que el treball del passat, sobre el passat ho està”. Així que deuríem acceptar que tots aquells intents de “conservar” el passat simplement ratifiquen que el que s’ha perdut per sempre. Però davant d’aquest repte m’interessa com aquest grup de col·leccionistes es revela enfront d’aquesta idea de passat commemorat finalitzat i continuen rellegint el pas del temps. “El poder muta i reapareix, distint i el mateix cada vegada” i les seues formes “se subsumeixen, es fan subterrànies per a tornar a aparèixer i a rebrotar”. El treball de la memòria és permanent, així com la necessitat de compartir el coneixement. Així, queden vigents preguntes que Walter Benjamin ja va exposar sobre l’amnèsia pel pas del temps, la indiferència i l’abús de la memòria per saturació.
                     

Articular històricament el passat no significa conèixer-ho “tal com verdaderament va ser”. Significa apoderar-se d’un record tal com aquest resplendeix en un instant de perill. El perill amenaça tant a la permanència de la tradició com als receptors de la mateixa. Per a ambdós és un i el mateix: el perill d’entregar-se com a instruments de classe dominant. En cada època és necessari fer novament l’intent d’arrancar la tradició de mans del conformisme, que està sempre a punt de sotmetre-la.