IP10

En 1967, el filòsof francés Guy Debord publicava un assaig/retrate de gran cruesa sobre la societat contemporània i que avui dia s'albira com a paradigma d'actualitat: La Société du spectacle. Sota aquesta divisa, avui dia emblema del 68, les relacions socials s'ofereixen com a mercaderies de consum fent de les nostres "lliures eleccions" meres compres à la carte.

Per descomptat, una vegada més, l'art no queda immune a aquest escombratge del Capital que fa de la espectacularización la major banalització d'aquest. D'aquesta manera, l'espectacle -font desmesurada de grandiloqüència- transfigura alguns de les icones més rellevants de la cultura (museus, artistes, galeries...) en atraccions inserides en la indústria de l'entreteniment -si no tots, almenys una gran part d'ells.

Així, Rafa Tormo i Conca se'ns mostra com un "interlocutor molest" en un diàleg amb la realitat, fent del seu últim treball presentat en el Poal Blau -*Implosió impugnada 10- un moviment catalític de crispació i malestar per a aquells que es presenten tant dins com fóra del xou business de l'art. Per a açò, se serveix d'un dels edificis més simbòlics de la moderna ciutat de León(el MUSAC) com a "reclam", a partir de tres nivells de representació del real. El "reclam", segons Tormo i Conca, es precipita com a ham per a l'espectador-consumidor: "com més contempla, menys viu; com més accepta reconèixer-se en les imatges dominants de la necessitat, menys comprèn la seua pròpia existència i el seu propi desig". Per tant, aquesta primera seqüència de la peça no tractaria de reformular una ontologia de la realitat, sinó més aviat conferir a la imatge una consciència hipostásica, és a dir, una tornada al real. Ja que darrere d'aquesta imatge hiperreal del museu lleonés (percatémonos que són les posteriors de l'edifici) no hi ha gens. La hiperrealitat buida la imatge de contingut: "l'hiperrealisme és més que un engany de l'ull. És un subterfugi contra el real, un art obstinat no solament en pacificar el real sinó a segellar-ho després de les superfícies, a embalsamar-ho en aparences."

Però, el simulacre hiperreal es fractura amb la introducció d'una imatge que ens obri el temps heterocrónico de l'obra a partir del que podem entendre com a realisme traumàtic. La fallada de la inasible realitat (hispóstasis invertida del MUSAC: abstracció del concepte de realitat), es disloca pel xoc de la imatge experiencial. La representació d'una jove que remitent a l'experiència del trauma de la vida trasllada la percepció de la primera capa (aquesta, aparent trompe-l'oeil clàssic en les arts plàstiques) i, en paraules de Hal Foster, "detona la imatge".

Per tant, l'excés de realitat d'aquesta nova seqüència implosiona el conjunt, fent visible el simulacre anterior i desfragmentant la visió en un complex mosaic de confusió i inestabilitat.

"Silenci: estic davant la vida. En l'habitació del costat no hi ha ningú. Ningú ha sobreviscut molt temps a l'interior del museu. Els turistes llancen falses monedes a una falsa font. La vida pujada damunt del pedestal s'ha despullat deixant veure a tots el cadàver d'una paraula."

I és cert que si practiquem aqueix "inconscient òptic" que defineix Walter Benjamin en Xicoteta història de la fotografia advertim una tercera capa de realitat; aquella que fa de l'home anònim (l'artista encobert per la realitat) un animal polític amb set de desafiament a la vida, ple del "voler viure la vida" entenent aquest com a "acte de sabotatge", seguint la terminologia de López *Petit, o atracament a la realitat.